«…En eixe raconet, on crec que hi ha en l’actualitat un inevitable “cuartelillo” —dir part antiga i dir “cuartelillos”, a Petrer, és fer sinonímia— jo recorde haver conegut entre boires un fusteria antiga, tradicional, un tant destartalada, però plena d’encant…»
Ho dire sense pèls en la llengua: Petrer és un poble definitivament “arquitecticida”…
«…Carrer de corregudes amunt i avall, corregudes d’infantesa del carrer Major al del Castell. “És, sens dubte, un dels carrers més típics de Petrer, escalonat i morú”, com diu M. Carmen Rico a l’imprescindible article que li dedica a Las calles de Petrer…»
«…Teulades, finestres, cambres, terrasses, ximeneres, carrers torts, estrets, laberíntics, tortuosos… Mirant des del castell el Petrer morisc,el de les teules àrabs, els que es va buidar de població fa quatre segles per una ignominiosa expulsió propiciada pel catolicismes integrista…»
La ploma d’Helios Villaplana i la sensibilitat literària de Vicente Brotons tornen a unir-se en estes poètiques estampes visuals i sentimentals del nostre passat.
» Són els paisatges que no llegarem a les futures generacions i que només podrem evocar-los aquells que superem els quaranta anys. Se sap ja, el progrés és arbricida i constructor…»
Als pocs anys de desaparéixer la casa de camp tradicional, la Diputació d’Alacant va fer este modern alberg de muntanya perfectament integrat en el medi. Només cal lamentar una cosa: estant com està en un entor privilegiat té una infrautilitació notable…
…»Els Castellarets és una poc significativa altitud orogràfica que, gràcies a ocupar un lloc estratègic —des d’allí s’albira tant la plana de l’Alacantí fins a la mar com la vall que s’obri cap a Petrer—, està ple de restes arqueològiques relacionades amb les moltes construccions de vigilància que des dels íbers s’han assentat en esta llometa»…
«…No sé si Helios Villaplana tenia plena consciència de què havia dibuixat aquí quan amb el seu plomí de cronista gràfic del Petrer de la segona mitat del XX va fixar artísticament esta tan “petrolanca postal”. Jo ho tinc clar: una metàfora gràfica del constrast entre la bellesa i la lletjor d’un poble…»
Petrer, segurament, tindrà moltes coses per sentir-se orgullós com a poble. Però en té algunes també per avergonyir-se —avergonyir-nos— eternament. Una és la que esta bella retrospectiva paisatgística nascuda del plomí del mestre Helios Villaplana se’ns mostra com a testimoni d’una de les vergonyes més ignominoses d’este poble de moros, cristians, carasses i polítics. En primer pla, un carrer de terra i un pals de telèfons, després una sòlida valla de cement i reixes de ferro, darrere les instal·lacions de la fàbrica de sabates LUVI…
…Un conjunt d’àmplies terrasses abalconades cobreixen el tram del carrer José Perseguer devers als Derrocat. I en aquest conjunt destaca el ben cuidat mirador de fusta que el mestre del plomí, Helios Villaplana, recull com a element central del dibuix urbà (…) És la façana —o frontera— de Petrer per definició»…
Lepoldo Pardines va ser, junt a Gabriel Payà, un dels dos primers carrers que a finals dels anys quaranta del segle passat articularen el desenvolupament de l’eixample de la localitat. Ara, esta important via, ja és per moltes raons part vella…
El costerut carrer local és un lloc molt tranquil, sense trànsit. Últimament ha estat objecte d’una intervenció urbanitzadora que l’ha deixat “guapo”, certament. El que passa és que al nostre barri antic li calen també intervencions habitadores, tantes o més com urbanitzadores…
«…Dibuixada per Helios, no sé si des de l’evocació i el record, o a partir de la realitat —fa, per tant, sis llargues dècades—, ens mostra una ermita de Sant Bonifaci Màrtir des d’una perspectiva inèdita…»
…»El mas antic era extraordinari: la porxada que faria de quadra, l’era al primer pla, les escales exteriors, el casalici rural una miqueta destartalat, la teulada al final del pla amb la graciosa coberta piramidal… Tot invitava a l’admiració cap a l’arquitectura rural d’aquell conjunt»…
…»Teulades, terrasses, finestres parets mitgeres, murs…tot composa una imatge heterogènia, caòtica, curiosament ben imbricada i, per què no? amable i absolutament familiar»…
És el “meu” llarg carrer que dreça a la plaça de Dalt i que ha esdevingut un rosari de “cuartelillos” festers, cases deshabitades i alguna, fins i tot habitada. Són els signes dels temps d’un Petrer que s’ha transformat de manera imparable.
Si algú em demanara opinió sobre quin paratge rural de Petrer prioritzaria per a una intervenció integral de recuperació, no ho dubtaria: el conjunt de l’Administració de Catí.
Jo sóc d’un Petrer que, ben mirat, no existix. Ja ho he dit alguna volta, la meu pàtria és la meua infantesa. Sense el Petrer costerut, pedregós, mal il•luminat i absolutament “Amarcord” d’aquell temps intemporal no tinc pàtria.
«…Ningú dubta de la seua força tel•lùrica —arreladora al més agre i pregon de la terra— i pobret o pobreta d’aquell o aquella que, amb facultats físiques per a fer-ho, mai no ha transitat el cim després de pujar per la bella senda de les Carboneres…»
L’antic carrer Sant Roc, del segle XIX, va passar a denominar-se Prim quan moria el huit-cents i s’estrenava el nou-cents. Un popular sant de forta tradició a les nostres terres, ja veieu, fou reemplaçat per un militar, polític, català, revolucionari, monàrquic constitucionalista i jugador de pilota valenciana…
…Les crescudes espectaculars a Petrer sempre han sigut rebudes al crit de “Ha eixit la rambla!”, cosa que provocava que es plenara de gent la riba esquerra, la que pega al nucli de població…