Per Nadal, cada ovella al seu corral (VIII): A ses majestats, els Reis Mags d’ Orient
“En pantalons curts, les cames a l’aire, encostrides, un genoll ferit amb un filet de sang seca, el rostre inflamat, vermellós.” Així començava el conte nadalenc que vaig publicar l’any passat per estes dates. El dedicava als Reis Mags i tenia un clar to i contingut autobiogràfic. Era, o tractava de ser, un cant a la la màgia de la Nit de Reis des de les tradicions petrerines i l’evocació nostàlgica dels anys seixanta del segle passat:
«-Ei, Melcior, Gaspar, Baltasar!— cridàvem tots tres —Mireu les nostres falles com roden. Mireu com es plena Petrer de rogles de llum perquè no vos perdeu pel camí i vingueu a vore-mos i deixar-nos molts regals.»
Els xiquets i xiquetes, si fa no fa com ara, ens disposaven a veure la lluminosa Cavalcada de motius del Nadal, patges i el tres Reis, que venia farcida de regals per a nosaltre i per al Jesuset del betlem:
«Sonava la banda de música i, de sobte, apregueren ells, els tres Reis Mags d’Orient, muntats a cavall amb la comitiva de patges i els carros i els carretons de regals. La felicitat era completa: no eren els pares! Els pares i les mares estaven amb mi i amb Lluís i amb Joan i amb tots els xiquets i xiquetes de Petrer. Ara Melcior, Gaspar i Baltasar farien un discurs en castellà, ja que venien de terres molt llunyanes i, clar, parlaven com els forasters.»
Fa més de vint anys Melcior —rei jove, sabut i una miqueta superbi, segons la llegenda que explica perquè té els cabells blancs—, com que havia estudiat idiomes, va fer el discurs en valencià. Conten que un capellà, a la parròquia de la Santa Creu, li digué “Majestat, els xiquets d’esta part del poble no l’entendran”, i el rei va respondre, “Estant com estem en una església segur que Jesús farà el miracle de les llengües de foc, com va fer amb els soques dels apòstols, i convertirà tots els xiquets i xiquetes en bilingües, sobretot sent com són petrolancos, vull dir, gent ben sabuda i desperta”. El cas és que Melcior eixe any parlà la llengua d’aquí i va demostrar que coneixia i admirava les nostres peculiars tradicions de les falles, els pots lligats amb cordells i fer sonar caragoles perquè no es perderen pel camí. Ens va cantar, fins i tot, un bella tonadeta que li dediquen a Vila-real els xiquets i xiquetes: “Tirí, tirí, tirí, / senyor rei jo sóc ací; / palla i garrofes / tot per al seu rocí, / coques i avellanes / totes per a mi.”
Sa Majestat Melcior aquell any va travar una bona amistat amb mi, fent-me el gran honor, a mi i al meu fill, de rebre’l a la porta de l’església de Sant Bartomeu.
Melcior saludant el meu fill.
No cal que torne a insistir en la meu vocació trimonàrquica que només es manifesta este dia i, compte!, per la Casa Reial d’Orient, que no els Borbons ni el Casal de Barcelona, que em perdone el bon rei En Jaume el Conqueridor. Per altra banda, insistic de nou en la meua especial aversió cap el barbut panxut de vermell i ho expresse amb una imatge. En este cas una imatge sí que val més que mil paraules.
Una imatge val més que mil paraules.
I fins ací, precisament, les meues particular paraules sobre el cicle nadalenc que ja acaba: hem gastat diners, hem rist, hem descansat, hem menjat, hem plorat, heu resat, hem comprat, hem begut, hem cantat nadales, hem passejat, heu viatjat, hem participat de les tradicions, hem muntat el betlem —ara toca desmuntar-lo—; hem sigut moderadament feliços i hem amagat, com hem pogut, les nostres tristors; hem pres bones dosis de nostàlgia amb melancolia o sense i hem estat encantadorament nadalencs, nyas topicàs! Aprofiteu-ho tot això per aguantar com pugueu el que resta d’any.
