Literestampes (XVIII): La casa de L’Avaiol, arquitectura rural i farra

La casa de l’Avaiol (la Vallol[a] o la Vallol?) era ben bonica. Els que no la vau veure perquè no vau passar per allí o perquè, senzillament, encara no havieu nascut, ja no tindreu oportunitat de fer-ho. Sempre vos quedarà, però, el fidel dibuix de l’artista. Helios ens la mostra bella, esplendorosa, amb la seua particular i intrincada arquitectura. La casa de camp adequada per a l’entorn paisatgístic.

Ara, des de fa uns anys, ha estat substituïda per un controvertit alberg de muntanya de la Diputació d’Alacant que té, diguem-ne, llums i ombres. Ja en parlarem, perquè el senyor Villaplana també ens ha oferit una bella estampa per a poder recrear-nos —recrear-me— amb les meues voluntarioses i atrotinades paraules escrites.

El mas antic era extraordinari: la porxada que faria de quadra, l’era al primer pla, les escales exteriors, el casalici rural una miqueta destartalat, la teulada al final del pla amb la graciosa coberta piramidal… Tot invitava a l’admiració cap a l’arquitectura rural d’aquell conjunt.

Jo, malgrat ser un gran conéixedor de la partida veïna de Caprala, vaig sovintejar poc l’Avaiol. De fet, esta casa la vaig conéixer en la seua última època vital, un mesos abans d’entrar en inevitable ruïna i donar pas a l’actual alberg. I la vaig conéixer de nit. Durant aquells anys —finals dels 70— oferien menjars al públic (esmorzars, dimars, sopars). Jo hi vaig assistir a una despedida de solter on sopàrem de valent. Encara recorde el final del banquet: dos o tres asseguts damunt de la taula —entre els que em comptava— acabant-nos els últims trossos de conill amb tomata i allets i la resta tirant coets arrossegadors (“carretilles”) que ens passaven volant pel costat. Tota una temeritat pròpia de jóvens de poble. La festa va acabar com havia d’acabar: algun borratxo, algun cremat de poca importància i molta alegria. No debades un dels nostres estava a punt d’entrar al club de la gent d’orde. El tio es casava, poca broma.

Este és el record més intens —únic— que tinc d’aquella preciosa casa de camp que tan bé retratada ens ha deixat el mestre del plomí i el paisatge.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *