Literestampes XVII: Des del Cristo a la Serra del Cavall, una vista fantàstica
Petrer desde el Altico en 1980.
Teulades, terrasses, finestres parets mitgeres, murs…tot composa una imatge heterogènia, caòtica, curiosament ben imbricada i, per què no? amable i absolutament familiar. El conjunt urbà format pels carrers del Cristo, Nou, Altico, Vicent Amat, Tetuan, Boquera… culmina en un ben definit perfil de l’església de Sant Bertomeu —torre, nau, cúpula— que s’obre cap a les pelades llomes que conformen la serra del cavall, amb una petita taca arbória artificial, ajardinada modernament, vull dir, al peu de la faldes de la característica muntanya petrerí. A l’esquerra s’endevina l’arenal de Pruna, cadaver geològic assassinat fa més de 40 anys per l’estupidesa humana, i al centre de la pujada cap al cim de la serra, la cova de l’Encant. Eixe conjunt descrit en una enumerativa i atrotinada acumulació de substantius comuns i propis, amb alguna que altra explicativa, és el que Helios Villaplana retrata amb plomí meticulós i absolutament precís en esta estampa presa des de l’esplanada l’ermita del Cristo.
Des de fa alguns anys, molts anys, freqüente poc este espai. Això sí, quasi totes les primaveres, el divendres de Sant Bonifaci, m’acoste amb més o menys precipitació per arribar a la Baixada del Sant després d’haver visitar una bon grapat de cuartelillos. És punt de pas obligat per a mi. De més jove solia passejar-hi i de molt petit acompanyava ma tia Amanda als seu resos. Sempre, però, em meravella la vista de Petrer des d’aquí. Jo, maldestre, no la puc dibuixar amb la finura d’Helios, per tant, em limite a imaginar-la quan no la tinc davant per sorprendre’m. No ho puc evitar.
De la mateixa manera no puc evitar somiar en els secrets del forat que es troba al centre de l’arida penya que configura la serra del Cavall: la cova de l’Encant. L’entrada a l’avenc és poc estimulant. Els que ho han fet —poregós de mi, no he passat mai d’una desena de metres— conte i no callen, però. Que si hi ha soroll d’aigua, corrents de vent; que si s’accedeix a una gran sala; que es té el perill de perdre’s en una mena de laberint; que si ix a l’altra banda de la serra; que si hi ha un corredor cap a la plaça de Baix i, en el deliri descriptiu, que si amaga un tresor moro, de quina altra cultura hauria de ser si no? Com que este escrit no és precisament d’investigació periodística, ho deixe aquí, que cada u diga —o demostre— la seua. Jo, com a home de vocació escriptora, continuaré pensant que el més pertobador i poètic que té la cova és el nom: de l’Encant, quin evocador nom per al forat negre que té enmig enmig la nostra descarnada i estimable serra del Cavall.
