Literestampes (XIV): El meu Petrer des de el Castell
Al 1990 el mestre del llapis i el plomí plasma esta magnífica vista del casc antic de Petrer des del castell. El dibuix d’Helios recull en primer pla la zona ajardinada al peu de la muralla per a després, prenent com a element temàtic central el pi, obrir-se en direcció a l’Esplanada. És allí on els edificis moderns trenquen l’encant de l’harmonia del paisatge del Petrer antic. Només el fosc dels pins de les escoles suavitzen el contrast.
Este bocinet de Petrer és en realitat el “meu” Petrer. Jo amb poc en tinc prou. Petrer guanya molt quan ens enlairem per damunt del quatre-cents metres. Penseu, si no, en les extraordinàries vistes des de les ermites, l’alt del Penjat —l’Altico— o el mateix castell. Jo sóc d’un Petrer costerut, de carrers de moros, emmarcat en muralles i arcs, presidit per les ruïnes d’un castell, bastit sobre penyes que ara escalàvem intrèpids, ara botàvem perillosament i adés usàvem d’esgoladora plàcida i perfectament dissenyada per fer forats a la culera dels pantalons. Jo sóc d’eixe Petrer que s’insinua ací, a l’estampa d’Helios, però més salvatge, sense urbanitzar ni ajardinar, ple de regalladors i cantals aptes per a tota mena d’usos —constructius o bèl•lics—; un Petrer que quan començava a planejar era en forma de bancals o obrint carrers cada vegada més cristians, més impersonals, que ens menaven a la moderna i castellana Elda, on jo encara em perd. Sóc brutalment de poble.
Jo sóc d’un Petrer que, ben mirat, no existix. Ja ho he dit alguna volta, la meu pàtria és la meua infantesa. Sense el Petrer costerut, pedregós, mal il•luminat i absolutament “Amarcord” d’aquell temps intemporal no tinc pàtria. Sóc un apàtrida. I què?
