Tinc, com si diguérem, una petita obsessió personal amb esta majestuosa penya petrerina: tractar de descobrir-la des de les terres —o els punts de la mar— on m’hi trobe. Presenta tantes i tan diverses formes! Recorde que quan estudiava magisteri a Alacant, un company, el meu bon amic Ximo Castelló, alcalde fins fa poc del poble germà d’Agost, em va descobrir el Sit —Xaparral i Cilla— vist des del castell de Sant Ferran. Jo el veia, però no el reconeixia. “Que sí, home, sí; que això és el teu poble”, em deia.

Des de llavors la dèria de “descobrir” el Sit m’acompanya en les excursions que faig per les terres del Vinalopó, l’Alcoià, el Comtat, l’Alacantí (terra i mar), la Marina Baixa, el Carxe Murcià. Helios Villaplana ens mostra la Cilla vista des de les pròpies faldes del gran cim comarcal, que amb els seus 1.124 mts. “senyoreja”  tots els tossals i muntanyetes —Bolon, Camara, serra del Cavall, Beties, Sagra, Bateig, Castellarets…—, cap dels quals difícilment supera els 800 mts. Al seu voltant, però, té importants altures com el Maigmó, l’Alt de l’Hisop, el Carrascalet i el Despanyador, i a una certa distància, encara que fàcilment observables des de la Cilla, l’Aitana, la Serrella, el Montcabrer, la serra de Salines, la serra de Crevillent, la serra de la Pila i el Carxe. Un bell cim ben acompanyat per una fantàstica orografia que el mestre Enric Valor qualificava de “laberíntica”, i que ens representa i identifica als petrerins i petrerines. Una imatge de la que sovint se n’apropien els elders, com en altres temps ho feren de la nostra aigua i del nostre espart.

La Cilla del Sit forma part del conjunt muntanyenc de la Serra del Sit, és a dir, Xaparralls, que s’uneixen a la Cilla per les Covatelles i el Comptador, i altres elements físics menys coneguts, que ja cauen al vessant d’Agost i Montfort, com són les Mamelletes. El nom Sit, tot i que el llegendari nacionalista espanyol l’atribuïx a la figura del cavaller de fortuna castellà —en els temps actuals es diria senzillament “ganster” o “mafiós”— Don Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, en realitat ve de temps anteriors, probablement de l’àrab. En esta llengua “sit” significa “senyor”, és a dir, “serra que senyoreja (domina) la vall”. El meu amic Daniel Climent, gran naturalista, en un precís i preciós article, mantenia altra tesi: Sit ve del nom d’un petit pardalet que niuava abans de manera abundant en les penyes meridionals —la penya o les penyes del Sol— que diuen els Novelders. Més enllà d’especulacions nominals, el Sit és el nostre mont per definició i la Cilla —del llatí “cingulu”: cingle, cill, és a dir, penya-segats o tallats verticals— és un actant paisatgístic: espai quasi humà, quasi divi, del nostre món. És el tótem màgic amb el qual establim una relació de parentiu individual i col•lectiva o, si preferiu dir-ho més esotèricament, una concordança mística.

Ningú dubta de la seua força tel•lùrica —arreladora al més agre i pregon de la terra— i pobret o pobreta d’aquell o aquella que, amb facultats físiques per a fer-ho, mai no ha transitat el cim després de pujar per la bella senda de les Carboneres o qualsevol de les moltes altres que n’hi ha, perquè s’haurà perdut un indret que constantment està “fluyendo hacia el Azul desde las sombra…!”, com va escriure Paco Mollà. La poesia de Mollà ens dibuixà la Cilla; el dibuixos d’Helios en l’han poetitzada.

Esta noticia fue escrita el Jueves, Febrero 25th, 2010 a las 13:14.